L’alegria de les esposalles

La nina cantant cançons
va cusint robes molt fines
que encisades les fadrines
sols hi veuen il·lusions
que no passen d’esperances
mentres te, en vint abrils.
Il·lusions tan jovenils
Que no auguren greus recances..
la nina cantant, cantant
robes blanques va cusint
que amb les puntes va guarnint
per després anar brodant
tot cantant
dia i altre anant passant,

I al fitar l’esguard joliu
per sa cambra de fadrina,
arreu enlloc endevina
que de dóna no és son niu.
Que és hermosa aquella sala
tant cuidada i encisera!
papallona juganera
per doser l’hi extén son ala:
ni en son llit com blanca neu
ni en sa taula aon treballa
ni en l’ambent que l’embolcalla
sa mirada, rés no hi veu,
i es arréu
que puresa sols veuréu,
Paradís de daurats somnis,
de la verge és un verger,
a on reb el bes primer
que li dóna el déu Adonis…
i a la nit com entre boires
cercada de serafines
en els més florits jardins
tot cantant passa les hores,
tot besant-se amb son aimat
plens d’amor sota els rosers,
on l’au amb ses cants primers
al mati l’ha despertat
quan l’aimat
foll de joig l’ha besat

——————

Ve per fi sa nit de noces,
i a la cambra, de presents
acoblats els hi té cents
de companyes totes joves.
Quan lo jorn ja vespertreja
i la nit s’sa presentat,
mai son cor li ha pantejat
i aquesta nit li panteja
Nit de noces, nit hermosa
com cap altre no n’hi ha,
empró si pogués plorar
al vegir-se tant confosa,
trem losa
li apar tota afrertosa
la blancor d’aquella estança
que per sempre ha de deixar:
no’s valdria enmaridar
tot i sent seva esperança.
Quin espasme fent alhora
que no veu son llit de neu.
Quan l’abraça son espós
i amb encisos la enamora.
Si pogués rompre aquells llaços
que’n l’Iglesia s’ha posat,
del espós amb qui ha casat
fugiria dels téus braços
a passos
agegantats
I al vegir que tot quan fa
no l’hi torna aquella estada,
pren la vida resignada
fins que’l món deurà deixar.
La blancor captivadora
De se cambra, vol portar
al breçol on fa gronxar
l’infant que déu ser l’aurora
que un espill, de joia encara
la seva vida déu trobar
que és el mot que déu cridar
el séu fill, que és el de mare
mot que porta l’alegria
quan un creu que ja fugía.