Santa Eularia de Mérida.

Malgrat ens digui en Bofarull en la seva documentada obra Guia Cicerone de Barcelona, que l’esglesieta de Santa Eularia de Mérida era aixecada a la muntanya de Mont-juic, nostres treballs de recerca no ens han donat pas una guspira que pogués esdevenir flama potent per a il·luminar aquesta aportació histórica desconeguda fins als nostres dies.

La esglesia de Santa Eularia, era la mes antiga, (diu Bofaull, referint-se a les demes de la muntanya) de les esmentades, doncs es creu a l’any 668 Quirse, bisbe de Barcelona e il·lustrador de la esglesia, escribí ja un himne en sentit d’admiració a la Santa. afageig despres, que no essent aquest solsament el seu desitg per a glorificar a la Santa, desde la cadira de la seu de Toleda a la que sigué enlairat, fundá un convent de frares agustints fent de les runes del vell edifici o temple pagá de Fano abans dedicat a Venus, un temple que fou mes tart ocupat per canonges regulars que despres s’agreren a Santa Anna. Ens diu també que mes tart, en 1155 fou reedificat per Guillem de Tarroja, Bisbe.

Ni del temple primitiu, ni de la reedificació de Tarroja, podem conèixer en aquell indret cap temple com l’esmentat, doncs únicament podria existir una confusió amb l’església de Santa Eularia Provença de l’Hospitalet.

No obstant, aquests detalls ens posen en coneixement d’un fet qu’es el que yolem palesar. Al puig Cogoll, ont tenim l’esglesia de Sant Pere de les Puel·les a quin redós hi habia com avui encar Sant Cugat del Rec o del Camí, la capella d’En Marcus i una capelleta dita del Salvador, sens dupte que foren causa de que Bofarull, ens parli d’esser la mes antiga, per mes que tampoc ho seria, pel fet d’existir com encar existeix el Monjuic de Sant Pere i l’Arc deis Jueus, ambos ben propers l’un de l’altre i que podria volguer referir-se a un barri jueu d’aquell indret i no a la muntanya que coneixem per Montjuic, doncs els jueus s’establiren, tant com els fou permes al redós dels nuclis urbans que s’anaven extenent. Proba d’aixó es el Montjuic del Bisbe i mes apartat el Montjuic del Carme, que com veieu son tots d’un mateix tirat. I si no fos prou convincenta aquesta aportació meva, cal tenir present un dato qu’ens ofereix en Puiggarí, qu’ens posa de manifest la nostra convicció respecte d’ aquest extrem:

En Donsic i Camps ens diu que santa Eularia fou enterrada primerament a les terres properes al pont deis Angels o sia a la part de darrera on tenim avui el palau de Justicia, als començos del segle lV, per Quirse, bisbe aixecant despres una esglesia damunt de la seva tomba, empró l’esmentat Puiggarí al refutar aquesta aportació, ens diu que ja els frares Agustints tenien una capelleta a l’actual foçar de les Moreres dita Santa Maria de les Arenes, on es guardaven els restes de la Santaia l’anyi 1115. Foren traslladades a un lloc proper al Pon del Angels i que en 1139 ja s’esmenta la capella per un document que fa referencia a les propietats que en aquell indret tenia un jueu del Call.

Aquesta sens dupte será la confusió de Bofarull i qu’ens ratifica i’aportació feta pel que us parla, dient que no seria la muntanya de Montjuic actual, a la qu’es refereix, sinó a qualque muntanyol dels voltants de Sant Pere. Ademés també hem de dir que la Santa Eularia a que fa referencia Puiggarí es Santa Eularia de Barcelona i no de Mérida, si bé en aquests darrers anys s’ha vingut ja quasi en coneixeiment que la Santa barcelonina es un desdoblament de la Emeridense i fins s’ha posat en dupte la veritable existencia de nostra Patrona ciutadana.

La fundació doncs d’aquesta capelleta no podem pas establir-la a una data fixa hem de remontar-nos a les escriptures trobades com son aquella que l’esmenten a l’any 1237 per una donació que fa Berenguer de Palou a Maria de Pisa, vorejant amb Santa Eularia de Merida i el Rec Comtal, que serviren aitals terrers per a aixecar-hi el fogar de les Monges de Santa Clara on tenim avui la plaça de les Armes en el Park de la Ciutadela.

Mes tart, la comunitat que alli hi habia establerta, va fraccionar-se en dues parts, una que fou partidaria de romandrer a l’extra mur ciutadá i altres que s’uniren a una casa que hi habia darrera del Monestir de Mont-Sió, edifici que avui ocupa l’edifici de la Catalana de Gas i Electricitat a l’avinguda de l’Angel. El frares aquests, foren motejats pels frares del Sac perque portaven unes borses grosses per posar ço qu’els donaven d’almoina i encar perdura al carrer Comtal la Volta d’Espolsasacs, perque en aquell recó cada jorn, espolsaven els sacs o borses, un cop feta la recapta.

La modesta capelleta ja era insuficient per la importancia açolida i tingueren de cercar un aixample per la seva estada. Uns volgueren quedar-se alli i altres establir-se al nou edifici, empró per a no deixar en ple abandó aquelles parets que habien sigut durant tants segles la seva humil casa, compraren uns terrenys a Jaime Basset, compra que feu junt amb altres Fra Bonanat Zaguals, i quins terrenys no son altres que aquells que ocupen avui al carrer de Comerç la Casserva d’Artilleria de Muntanya.

Alli establiren un edifici gotic amb dependencies grans i ben orejades, una esglesia que tenia 29 metres d’ample per 39 de llargada i un claustre que obrá l’artista Huguet, ben escaient i notable. Fou dedicat a la Verge de la Pietat. Uns anys despres, la primitiva capelleta era ocupada solsament per un clergue qu’en tenia compte. Amb les peripecies que passá desaparegueren uns sarcófags romans força notables dels que nomes en tenim noves molt breus, no obstant podem esmentar que al mes d’octubre de 1349 fou alli enterrat en Pere d’Aquilaria, personatge que prengué part activissima en les obres d’embelliment d’aquella humil capelleta.

Si bé no tingué una importancia notable entre l’ordre arqueoIogic, fet aquest que no podem aferrmar molt per la manca de dades exactes, cal fer present que la importancia tradicional i fervorosa no fou pas poca. Direm que a l’any 1358 era guardadora de les testes de Santa Digna i Santa Benigna que foren portades a la Seu amb un seguici de poble molt nombrós. Direm també que al 1475 quan es descapdellá damunt de nostra ciutat una invasió de glánola, el poble establí una capella a Sant Roc, quan encar Roma no l’habia reconegut oficialment, fent-se cada any unes festes molt lluides a lloor del Sant, fins que desaparescuda la voluntat del poble, per causa d’altre pesta, fou cuan s’establí la capelleta a la plaça Nova.

La comunitat doncs, ja venia ocupant l’edifici que ha donat nom a la Plaça de Sant Agustí Vell en recordansa d’aquell ample casal, empró existíen en les diferencies entre els partidaris del vell temple i del nou, empró l’assetge que a l’any 1651 sofrí Barcelona, per esser aquell lloc molt proper als murs a causa de les moltes bombardes, fou enderrocat en sa major part, deixan-lo en estat llastimós e in-habitable.

D’aleshores ençá fou abandonat. Vingué un perióde de pau i d’explendidesa, tant per la notable obra gótica que alli obraren, com per la calma, solitut i repós que gaudiren els frares en aquell nou estatge: empró ja sabem que la pau no es mai duradora, les lluites qu’els pobles es crien els uns amb els altres, les enveges dominadores, l’orgull i la cobdicia aparellades en la persona del primer Borbó, foren la causa de que el Convent de Sant Agustí tingués també una fi llastimosa.

Aparellada tota la força de les dues corones durant l’assetge de 1714 en aquell indret, i la defensa heroica i brau que nostre poble feu en contre de l’invassor, majorment en aquell indret del Portal Nou, on cada pam de terra costava tantes vides, fou la causa de que per la seva alçaria , Felip V i Berwich no tinguessim mirament envers el caire rel-ligiós d’aquella casa, doncs la guerra es la guerra i quan convé els miraments son lletra morta, deixaren aquella casa en plena desferra.

Açolida una pau ficticia, imposada a la força, mal per la voluntat, Felip V. fou requerit pels frares Agustints perque els permetés reedificar la seva casa a ço que ells habien amb llurs cabals comprat legalment. No fou escoltada la comanda perque no tenia la seguretat encar de que el dia menys pensat els canons tlnguessin d’obrar novament contra la Ciutat. Tota comanda i tot prec fou rebutjat. Els frares digueren qu’ells tindrien sempre al soterrani del convent, encar que ço era per ells un perill constant, un nombre de botes plenes de polvora, perque en el moment precis, en cas de defença de la Ciutat, volés l’edifici per no constituir un perill per llur defença. La negativa fou tota resposta. La Construcció de la Ciutalela, era una necessitat per ells i no podien en cap manera atendre els precs de ningú. Podia en ells mes l’odi als catalans que l’amor a Deu, encar que molt sovint l’imploraba.

Visqueren com pogueren fins a l’any 1728 que foren estatjats en el nou local que avui encar tenen a la Plaça de la Igualtat, al carrer de l’Hospital, obres que no foren ben acabades fins a l’any l750, merces a la generositat de Ferran VI que doná ademes del terreny, moltes donacions particulars per a construir-ho. També a l’any 1835 amb la crema dels Convents fou victima novament que fou despres reconstruit sots el patronatge del Bjsbe San Martin i la Reina Maria Cristina.

Amb tot l’obra de la façana que dona a la plaça es encar per acabar.

Ja vieu, doncs, com d’una modesta capelleta sense pretencions hem arribat a un temple magnífic i gran passant per moltes calamitats que han sigut soportades amb calma i resignació, sens defalliment i altruis-me. Els desitgem que la pau el sigui de durada.

Fins dissapte.
Enric Perbellini i Subiranas. .